dimecres, 3 d’abril del 2013

Història d'Alacant contada pels "Clicks" de Playmobil

El Castell de Santa Bàrbara d'Alacant acull des de la setmana passada una exposició amb "clicks" de Playmobil amb una selecció de 800 personatges, al costat de 1.200 objectes que reprodueixen 10 escenes de la història d'Alacant.

La mostra, patrocinada per la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament d'Alacant i l'Associació Espanyola de Col·leccionistes de Playmobil (AESclick) fa un recorregut des de l'antiguitat fins a l'actualitat, amb presència d'ibers, romans, l'època medieval, els atacs pirates a les costes, les Torres de Guaita de l'Horta d'Alacant i el paper del Castell en la Guerra de Successió.

L'exposició romandrà oberta al Castell de Santa Bàrbera durant tot un any i al meu parer tot un encert, ja que l'exposició té un component plàstic i artístic de dimensions extraordinàries. És un treball suprem i superb realitzat des l'estima a aquestes figuretes dissenyades per Hans Beck el 1974. No podem comparar l'exposició amb la de Barbastre, amb 68.808 playmòbils distribuïts en 18 diorames, que va ser Record Guinness 2010, de fet algunes de les escenes que avui veiem a Alacant són una petita porció d'allò ensenyat a Barbastre per l'associació AESclick, però per als que ens vam perdre aquella exposició podrem anar obrint boca amb la del Castell de Santa Bàrbera. Ara, això sí, no intenteu buscar a l'exposició cap rigor històric, encara que l'esforç per adaptar-se a la història amb unes figures que ja vénen amb un disseny preconfigurat és important.

La primera escena és la de l'Alacant prehistòric, aquí per obligacions obvies del guió,
els playmòbils no hi apareixen.

Seguidament passem a la següent escena que es tracta d'un poblat iber. Aquí ja podem veure les primeres figuretes playmòbil.
Tot fent un salt en el temps ens endinsem en l'època romana, tant els personatges així com el disseny dels escenaris, amb tot luxe de detall i al més pur estil "Ben-hur".

Un altre salt en el temps amb el següent diorama que ens mostra escenes de l'Alacant andalusí. Segons ens conta la història a les terres d'Alacant s'instal·laren andalusins provinents d'Aràbia, Síria i pobles berbers en finques situades al voltant de la falda del Benacantil, esdevenint l'origen del desenvolupament urbà de l'actual ciutat, entre els barris de Santa Creu i del Raval Roig. La ciutat va pertànyer primer al Califat de Còrdova i després a les Taifes de Dénia i Almeria. 
Avui en dia es poden observar restes arqueològiques de la medina islàmica al costat de l'ajuntament de la ciutat. Els andalusins van anomenar a la vila amb el nom de Medina Laqant o al-Laqant, nom del qual prové l'actual nom d'Alacant. L'aportació musulmana a la ciutat va ser extraordinària, igual que a la resta peninsular: noves tècniques de regadiu, cultura general en àmbits tan necessaris com la medicina, l'arquitectura, etc.

La societat islàmica és essencialment urbana i la seua economia té com a centre el desenvolupament de la indústria i del comerç basats en una moneda forta i estable. Les ciutats eren la base del comerç i de l'artesania i constituïen l'element més fonamental. Gairebé totes les ciutats estaven emmurallades i posseïen una mesquita prop de la qual se situava el barri comercial mentre als ravals es situaven les dependències artesanals. El mercat permanent o periòdic podia tenir lloc en qualsevol carrer, encara que generalment es realitzava en les proximitats de la mesquita major de cada ciutat. A les ciutats acudien els camperols a vendre animals i productes del camp. A l'interior de les ciutats, els negocis es duien a terme en els mercats i als carrers estrictament especialitzats, tots ells dedicats al comerç a l'engròs.

De colp fem un altre salt en el temps situant-nos a l'època dels atacs pirates del segle XV i XVI a les costes alacantines. Les torres de guaita estaven situades per tota l'horta alacantina. La seua funció era fer de talaies des d'on guaitar la presència i atac dels pirates. Els atacs dels corsaris moros o turcs eren força freqüents als segles XV i XVI. Els corsaris atacaven per sorpresa i raptaven les persones que no havien pogut fugir fent-les esclaves o demanant-ne un rescat. A les torres quan els guaites albiraven a l'hortizó possibles embarcacions de pirates, feien senyals de fum o de foc per trametre's l'alerta dels uns als altres. Les torres de guaita al llarg del temps van patir una sèrie de transformacions, primer com a graner, acabant finalment com a part de la construcció típica de la casa de l'Horta d'Alacant. És a dir, una casa arreglada, respectant o no l'estil original de l'època, adossada a la torre.

Un altre bot en el temps, encara que no amb la mateixa alçada ni intensitat, és l'episodi de la mina al castell en la Guerra de Successió. Malgrat que al diorama veiem l'episodi narrat correctament, les tropes borbòniques excavant a la roca del Benacantil per tal de posar una mina, assetjant així als anglesos, i miquelets valencians, que eren al castell, podem llegir al cartell indicatiu, i aquí sí que prendrem mal, "Ocupación inglesa del castillo". Però, aviam, si els anglesos estaven dalt amb els naturals del lloc, no hi havia una ocupació, o almenys no es força a les autoritats locals a això, en canvi els de l'altre bàndol, francesos i tropes castellanes, sí eren clarament, "l'ocupant". A una altra sala del Castell, hi ha una exposició que versa sobre l'episodi de la mina. Sobre la Guerra de Successió l'exposició informa que hi havia dos bàndols:"Espanya i França seguidors de Felip V i la Gran Aliança, seguidors de l'Arxiduc Carles, amb països com Anglaterra i Holanda". En absolut s'esmenta ni l'existència de la Corona d'Aragó, ni del Regne de València, ni que els seguidors de l'Arxiduc Carles a tots els regnes de la Corona d'Aragó eren majoria (també hi havia seguidors del Borbó), i que la Corona de Castella, a diferència de la d'Aragó, es posiciona majoritàriament a favor del Borbó (també hi havia castellans seguidors dels àustries). Es tracta doncs d'un revisionisme històric incomprensible, sobretot perquè a Alacant existia, de més a més, un ferm sentiment antifrancès, perquè francesa havia estat la flota que el 25 de juliol de 1691 va arrasar la ciutat. La ciutat va ser destruïda per complet i pocs edificis sobrevisqueren a la tragèdia.

Cal situar-nos en una guerra que enfrontava la França de Lluís XIV amb la Lliga d’Habsburg, coalició formada per l’Imperi (Àustria i estats alemanys), els regnes hispànics dels Habsburg, Savoia, Anglaterra i els Països Baixos. La guerra, provocada per l’expansionisme francès, va afectar particularment Catalunya, quasi abandonada pel govern de Carles II a la seua sort. La flota francesa de l’almirall comte d’Estrées es passejava per les costes valencianes i del Principat català amb total impunitat. No era la primera guerra amb França al llarg del regnat de Carles II, però sí la que va comportar terribles conseqüències per a Alacant. El 21 de juliol de 1691 l’armada del comte Jean d’Estrées, la poderosa flota venia de bombardejar Barcelona però el virrei de València no havia pres cap mesura en concret per tal de protegir les costes valencianes. El mariscal d’Estrées va exigir la rendició incondicional d'Alacant. Gaspar Castillo, justícia o primera autoritat de la ciutat, no va cedir a les pretensions dels atacants i va manar a l’artilleria dels baluards que dispararen com a única resposta. Després els navilis francesos van començar a disparar violentament. Alacant va estar pràcticament destruïda, la Casa de la Ciutat era un munt de runes i s’havia perdut l’arxiu, cosa que privarà els alacantins per a sempre de una gran part de la història de la ciutat. Alacant va perdre un terç de la seua població. La ciutat amb més d’un miler d’habitants abans de l’atac francès, va estar reduïda a 743 veïns després del bombardeig. Amb aquests antecedents, com es pot pretendre d'aliades les tropes franceses després de 20 anys d'un atac tant sagnant?

Per altra banda, a Alacant el sistema heretat de l’Edat Mitjana, l’Espanya dels Àustries el va respectar, la unió dinàstica no va significar mai en la pràctica la fusió dels regnes. Si bé en un primer moment el Regne de València i la resta de territoris de la Corona d’Aragó van acceptar el testament de Carles II que proclamava hereu de la Corona dels regnes d'Espanya al duc d’Anjou Felip, nét de Lluís XIV de França, la realitat política i social fou una altra i, ni València, ni el Principat català ni l’Aragó estaven disposats a deixar-se governar per un monarca fill de França, l’enemiga tradicional. Així la Corona d’Aragó va reconèixer l’arxiduc Carles d’Àustria com a rei, però no així Castella, malgrat que una part important de la noblesa castellana, on destaca la figura de l’almirall Juan Tomás Enríquez de Cabrera, es va arrenglerar al bàndol austracista. A València Carles III va jurar els Furs en presència del bisbe de Sogorb, i va convocar les Corts del Regne, tractant de reconciliar-se amb la noblesa i el clergat opositor partidari dels borbons

Però la Guerra de Successió en terres valencianes havia adoptat totes les característiques d’una guerra civil, amb la formació de dos bàndols, l’austracista o maulet i el felipista o botifler. Carles III rebia el suport de la petita noblesa i de la burgesia ciutadana, però sobretot del poble menut, enlluernat per la promesa de l’abolició de tributs. Felip V (IV segons la numeració valenciana), en canvi, va tenir el recolzament de l’alta aristocràcia i jerarquia eclesiàstica. Així, el conflicte dinàstic havia esdevingut també de lluita social. És veritat que a Alacant, igual que a tot el Regne de València, van existir de sempre els dos bàndols, l’austracista i el borbònic, però tot va canviar després de la batalla d'Almansa i l’abolició dels Furs valencians derivada el 29 de juny de 1707. Alacant que no havia patit especialment els efectes de la guerra de classes o “revolució maulet”, la seua aristocràcia local, va abraçar sense problemes la causa de l’Arxiduc. Centrant-nos, ara sí, en l'episodi de la mina, el governador militar d'Alacant d'aleshores l'anglès John Richards, va pactar la rendició de la ciutat, que no del castell. Cosa completament encertada veient com les tropes borbòniques del marquès de Lede, sota les ordres del duc de Pòpuli, i en última instància per instigació del mateix Felip V de Castella, tractarien el 1713 a "sangre y fuego" als presoners miquelets valencians i catalans assetjats a Tarragona, després de ser acomiadades pels francesos amb salves i honors les tropes imperials angleses.

Hem de tenir clar en tot moment que aquesta és una guerra llarga, d'abast internacional i molt complexa. Tant anglesos com holandesos, estaven lluitant contra els francesos, per territoris d'ultramar de la corona espanyola, i sobretot pel comerç. Una mostra d'aquesta complexitat és, per exemple, el fet que al principi de la contesa escocesos lluitaven en el bàndol dels francesos contra els anglesos, i a partir, precisament, de 1707, anglesos i escocesos passen a ser "britànics". Entre els exèrcits de les grans potències sempre hi havia un pacte d'honor quan s'arribava a un acord, però els naturals del lloc, en aquest cas els aborígens alacantins i autoritats locals quedaven fora de tot pacte. Eren considerats, sobretot pels militars borbònics, com "chusma y maleantes", és a dir delinqüents susceptibles de ser tractats sense cap consideració fora de cap dret de presoners de guerra entre potències. Per tant, i tornant a Alacant, una vegada signat el pacte de rendició entre anglesos i francesos, gran part de la guarnició anglesa va eixir cap al Principat català amb honors militars, mentre soldats anglesos i miquelets valencians –els combatents autòctons foren exclosos de les negociacions– es van fer forts al castell.

El 3 de desembre de 1708, l’exèrcit de Felip V, comandat per Claude François Bidal, el cavaller d’Asfeld, entrava a la ciutat pel Portal d’Elx. Ben proveïts de vitualles, els defensors del castell estaven preparats per resistir un llarg setge i no descartaven els socors de l’armada aliada. Així, el comandant borbònic va tenir la idea de fer explotar una gran mina per a destruir les defenses del castell. Després de molts entrebancs per l’acció dels resistents, la cova amb mina la van acabar el febrer de 1709. Més tard va ser carregada la mina amb 1.200 quintars de pólvora i la guarnició del castell invitada a capitular una altra vegada. Inútil, doncs, qualsevol intent de negociació, la mina va ser encesa el dia 4 de març i la terrible explosió va destruir la muralla de migjorn del castell i tot el camí d’accés des de la ciutat. La pluja de pedres va sepultar el barri més immediat a la fortalesa, que encara avui dia rep el nom de la Mina.

Els assetjats, com a conseqüència de l’explosió, van patir més de dos centenars de baixes. El comandant britànic John Richards també va morir entre les runes dels edificis derruïts. Tanmateix, la fortalesa no es va rendir i encara va resistir un altre mes. En abril l’armada anglesa del vicealmirall Baker s'albirava des d'Alacant, eren 21 vaixells que transportaven un contingent d’infanteria sota el comandament directe de James Stanhope, que des de 1708 era el comandant en cap del exèrcit anglès. Les defenses costaneres van fer desistir de l’atac a Stanhope que, altrament, ja estava pactant la retirada de la tropa que defensava el castell. Així, convençuts ara sí de la inutilitat de la resistència, els anglesos s’embarcaren el 19 d’abril –amb honors militars– en els vaixells de Baker. (Font: Alacant dels Àustries als Borbons - David Garrido - A-480-2007)

Els fets que oculten o amaguen les exposicions del Castell de Santa Bàrbera:

1. Dalt del castell també hi havia combatents autòctons, no només hi era l'exèrcit anglès.

2. Amb l'entrada de les tropes franceses i castellanes es van abolir les lleis i les institucions pròpies dels alacantins. Per tant, mitjançant una ocupació militar s'imposen les lleis d'un altre regne, Castella, les normes del seu Consejo i fins i tot la llengua, prohibint l'ús de la llengua autòctona.

3. Les conteses militars protagonitzades primer per francesos i després per francesos i castellans van donar gran patiment a la població alacantina, quedant minvada en nombre i privada dels drets civils elementals.

4. L'exèrcit borbònic va imposar una doble guerra, la primera d'invasió, la segona "d'aniquilació de la moral de l'enemic", imposant el "diezmo de horca" a les poblacions conquistades tot reduint "el enemigo" al govern del terror, tallant el cap del governador de la població i exposant-lo en "la calle más céntrica de la villa".

5. En definitiva, les tropes franceses i castellanes eren exèrcit d'ocupació perquè el rei Borbó va aprofitar l'assentament militar per a imposar les lleis i idioma de Castella en uns territoris amb institucions pròpies. Els anglesos eren els aliats de la població (no sabem si a la llarga hagueren esdevingut també ocupants, a banda que tenir un exèrcit ocupat, aliat o no, suposava un increment d'impostos a la població) perquè donaven suport a un rei que havia jurat les lleis valencianes com hem dit adés.

6. A banda del més que dubtós testament a favor de Felip d'Anjou amb l'ombra del bisbe de Toledo i el cardenal Luis Fernández de Portocarrero darrere la signatura del rei "Hechizado", l'Arxiduc Carles va ser hereu de la Corona d'Aragó perquè va jurar els diversos furs pertanyents a cada regne. Aquí tenim un problema de legitimitat, Felip V va ser rei per legalitat imposada (abans de la guerra) i per dret de conquesta (després de la guerra), l'Arxiduc Carles va ser hereu per legalitat acceptada.


El següent bot en la història és un diorama on ens trobem unes divertides escenes de l'Alacant del segle XIX. Imatges que ens evoquen un Alacant on el transport amb carro de cavalls era una cosa normal entre les classes benestants. També són retratats els passejos de la ja incipient burgesia del bacallà.

El diorama també dibuixa una imatge onírica del port d'Alacant, abans que els gratacels com l'edifici "Gran Sol" foren construïts. Llaüts de pesca i barques d'esbarjo per al gaudi dels senyorets i les seues damisel·les.







...I per acabar el diorama que representa l'època actual. Uns pares joves passegen els seus fills per l'Esplanada, podem ja observar al passeig el típic dibuix representatiu d'aquesta part de la zona marítima d'Alacant. Diuen les males llengües (diari Información) que l'emblemàtic passeig va ser construït el 1959 per l'arquitecte alacantí Miguel López, que al seu torn es va inspirar en el bulevard de Copacabana de Rio de Janeiro, que per aquell temps era símbol d'exquisidesa i avantguarda. 

El diari Información també diu, "al costat del també arquitecte Alfonso Fajardo, el senyor López va dissenyar el colorista mosaic combinant marbres de color negre, blanc i vermell, que reproduïen l'onatge marí sota les ja existents palmeres de l'Esplanada. El llavors tinent alcalde, Francisco Muñoz, va ser el promotor del passeig i va ajudar a promocionar la ciutat com a centre turístic i cosmopolita. El passeig es va inaugurar el 16 de gener de 1959 amb la col·locació de l'última de les rajoles pel governador civil de l'època, Miguel Moscardó". Altres fonts com "Alicante Vivo" diuen que va ser l'alcalde Agatángelo Soler Llorca, el veritable dissenyador del paviment de l'Esplanada.

La conclusió sobre l'exposició, la visita és altament recomanable, però no feu gaire atenció dels rètols indicadors de cada cosa i admireu el magnífic treball realitzat per l'associació AESclick.

1 comentari :

  1. Molt bo !!!
    Enhorabona de part d'un alacantí exiliat, però que s'estima també la nostra llengua i la nostra ciutat.

    ResponElimina